La neu que dorm a l'ombra del camí
espera el raig de sol que la beuria.
El vent geliu me ve a rejovenir.
Del vent geliu l'amor naixia.
Vora el molí de vent per sempre obert
la branca de l'oliu es desespera.
La muntanya amb els camps és un desert
i s'engruna en palets la torrentera.
I jo encara tot sol per recordar
els passos de mos avis tornaria,
seguint la vinya freda i l'alzinar,
ocell perdut, el sol ocell del dia.
[JOSEP-SEBASTIÀ PONS, 1886-1962]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada